Bajo el mismo cielo 2
Quan tothom era a dalt, a la coberta, el vaixell Winnipeg, es va començar a moure. Sonava una música que molts coneixien, i que ressonava des dels altaveus: era un himne a la llibertat. No sé del cert quin és aquest himne que tothom coneix i que la Núria Martí Constans esmenta com a símbol del moment històric que viuen els protagonistes d’aquest exili català, però la música que més m’ha acostat a aquest instant del llibre és El cant dels ocells de Pau Casals https://www.youtube.com/watch?v=COR3lMXKAfg També havíem comentat amb l’Anna que segurament es referia a la Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven , acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Friedrich von Schiller. És una música que s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la