El dijous a la Biblioteca de Balsareny (II)

Cadascú de vosaltres ha triat un personatge. Qui vol començar?
Molt bé, tu comences!
—Quin personatge tens?, el Guàrdia de Granaders, oi?, doncs has de buscar-lo per tot arreu, fins que vegis que alguna cosa fa malament.

—Molt bé, està per tot arreu, sempre fa una cosa o una altre, però malament només una, distret tira a terra un bust molt valuós. Ho has encertat

—Ara us explico què són els  Guàrdies Granaders

Els “Foot Guards” britànics són famosos per les seves casaques vermelles, els seus barrets alts, de pell d’ós i el seu caràcter impertorbable.

Aquesta última característica era parodiada en el gag de la sèrie “Mr. Bean”, però jo us pregunto si s’ajusta això a la realitat o no?
Per descomptat, tot depèn del lloc en el qual estiguin fent guàrdia. Un exemple és que podeu veure als membres del Batalló de Guàrdies Granaders (es distingeix la seva unitat per la ploma blanca al barret) al Castell de Windsor, que es deixa fer fotos amb els turistes com si res.

—La Laia va dir: “semblen soldats de plom, oi?

—Sssssshhhh, voleu que us expliqui un conte? —va dir l’Anna.

EL Soldadet de plom de Hans Christian Andersen

Hi havia una vegada un jogueter que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla i una jaqueta vermella. Al jogueter no li va arribar el plom per fer l’últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama. Ben aviat, els soldadets es trobaven en la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill, com a regal d’aniversari.

Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció. Davant de l’entrada, hi havia una preciosa ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal manera que no se l’arribava a veure. Era molt bonica!

– És la noia perfecte per a mi, -va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a la casa se n’havien anat a dormir, les joguines van començar a divertir-se.

El trencanous feia tombarelles mentre la resta de joguines ballaven i corrien per totes bandes. Les úniques joguines que no es bellugaven eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i va saltar un follet amb expressió malvada. – Tu què mires, soldat – va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

-D’acord. Ja veuràs el que et passarà demà – va anunciar el follet. A l’endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i desprès el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. De sobte un cop de vent va fer caure el soldadet finestra avall.

– Puc baixar a buscar el meu soldadet?- va preguntar el nen a la minyona. Però ella s’hi va negar, perquè plovia molt. A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Varen ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa.

– Fem-li un vaixell de paper! – va cridar un dels nens. El nois varen fer un vaixell amb un diari vell, van posar-hi el soldadet i el van posar a navegar. El soldadet es mantenia eixerit mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es ficà en una claveguera i per allà va seguir navegant.

El vaixell es va anar mullant i poc a poc el soldadet es va anar enfonsant, quan de sobte un peix molt gran se’l va menjar. El peix, amb el soldadet a l’estomac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar…

– Crec que no tornaré a veure mai més la ballarina, -va sospirar amb tristesa. D’altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa. Poc temps després, el peix fresc ja estava al mercat, just on feia les compres la criada de la casa del nen. La criada es va decidir a comprar el peix més gros: el que tenia el soldadet de plom dins. A l’hora de preparar el sopar, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per ficar-lo al forn i de cop de dintre la panxa va sortir el soldadet:

– És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! – va exclamar. El nen es va posar molt feliç quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet es va trobar amb la seva estimada ballarina. Hagués plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també. De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient: – Aquest soldat no serveix per a res. Nomes té una cama. A més, fa pudor a peix. El noi va llençar el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu enmig de les flames.

Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de sobre la lleixa i la va portar com una au de paper fins el foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon. A l’endemà enmig de les cendres el nen va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava la cinta de la ballarina.

I de sobte molts aplaudiments!!!.

 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.