Haikús. Poemes i Cançons.

JOANI

—Josep, fa temps que et vull demanar que m’ensenyis a fer una cosa, tu que saps de tot.
—Joani, jo quasi no sé fer res, però intentaré ajudar-te. De què es tracta?
—De fer Haikús.
—Mira, parlo per mi. Una vegada ho vaig intentar, però no és gens fàcil, s’ha de saber escriure en català el millor possible, i abans en sabia menys que ara. Per una altra banda, encara que se sàpiga escriure bé, s’han de seguir una sèrie de coses importants, perquè encara que semblin senzills no ho són per mi, s’han de trobar les emocions que la natura ens dóna. Però deixem aquesta setmana i el divendres que bé en tornem a parlar, d’acord?
—Joani, voldria dir-te, en primer lloc, que no sóc ningú que hi entengui, només m’agraden, i que amb aquestes petites explicacions no pretenc donar-te de cap manera la forma de fer els haikús i de les tankes. Ni pretenc afirmar que qui vulgui fer haikús o tankes s’ha de limitar a seguir les meves instruccions.
—Després, voldria dir que jo no sóc un especialista, ni em dedico a això professionalment (escriure de tot, i bé, tant aquí com en el Blog), ni tan sols he estudiat res similar.
—El que vull dir-te amb aquest escrit és que m’agrada llegir les diverses formes que vaig trobant en els poetes clàssics i no tan clàssics, i després que diverses persones que conec i jo mateix ens anem preguntant d’un a l’altre… Però de qui més he après és d’un senyor que es diu Ramon Carreté i crec que vosaltres no el coneixeu, però el grup de persones grans, aquells sí.
Abans d’explicar que són els haikús i les tankes, cal que expliqui el tema del nom. Les dues formes poètiques provenen de la llengua japonesa, i igualment el seu nom. Però no podem escriure en el nostre alfabet el seu nom real, i per tant no hi ha més remei que fer una traducció fonètica al català.
—Ho veus? L’haiku (俳(hai)句(ku)) és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.
És un poema breu, té 3 versos (3 ratlles)
L’última paraula de cada vers ha de ser plana o esdrúixola (no pot ser aguda). Hi ha autors que no respecten aquesta norma, i si t’agrada, tu pots ser una d’elles, si vols…
No té rima.
Està escrit en present. (Ara mateix)
Normalment parla de temes de la natura: les estacions de l’any, el mar, el cel, les plantes, els ocells…
Els que a mi m’agraden més són Salvador Espriu, i Carles Riba, però clar hi ha molts més que n’escriuen, i pot ser que els que m’agradin a mi a tu no t’agradin.
—Recordes que vaig dir que jo n’havia fet uns quants però que ho vaig deixar de fer precisament perquè no havia estudiat les formes de fer-ho, i també perquè no sabia escriure tan bé com ara, que tot sigui dit tampoc en sé massa.
Els haikús, encara que semblin senzills, són poemes complets, com els que fas tu, i sempre ens volen dir “alguna cosa més” que el significat de les paraules que el componen. Tu has de procurar trobar-hi sensacions o emocions en aquestes formes tan breus i concentrades de poesia. (Et torno a recordar que tu ja sents aquestes coses quan fas els teus poemes)
Matsuo Basho va ser el primer poeta que en va escriure en el segle XVII (17) (Disset)
Ell va dir que un haiku és senzillament el que succeeix en un lloc i en un moment donat.
Aquí te’n deixo uns quants de ben macos.
Haikús en català
La fulla vola,
per un instant somia
que és papallona.
La lluna pinta,
damunt l’aigua amansida,
camins de plata.
Polsims d’estrelles
estenen per l’ombratge
l’hora dels somnis.
Enllà vespreja,
ones de nit acotxen
la llum darrera.
La nit s’esquitlla;
damunt les ones grises
hi albira l’alba.
Ran de la bassa
degota el cant monòton
de la granota.
El vent escampa
gemecs de fulles orfes
per cels d’octubre.
Amb fils de pluja
l’abril broda un paisatge
de flors que lluen.
La font murmura
cançons d’or i de plata;
dansen les nimfes.
Pels camins càlids,
flaires de farigola
tenyeixen l’aire.
HAIKÚS EN TEMPS DE GUERRA
M. Martí i Pol
I
L’aire colpeja
suaument la finestra.
La nit s’apropa.
II
Un vent lentíssim
converteix el silenci
en melodia.
III
Dòcil, la tarda
se m’adorm a la falda.
Tot és misteri.
IV
Al forc dels dies
només hi creix tristesa;
lluny, algú canta.
Això fa una estona ho hem pogut comprovar amb els cantants i les cançons. A tu no t’agrada en Lluís Llach ni en Joan Manel Serrat i a mi sí. No passa res. A tu t’agrada els Txarango i a mi no gaire. Oi que estem d’acord?
UNA LLUNA A L’AIGUA / TXARANGO
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire.
Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.
Busco el batec de la terra,
de la teva pell amb la meva,
la vida que passa a través nostre.
Busco dins teu els vaixells enfonsats dels dies.
Busco la clau del teu regne amb les cançons.
Vull descobrir-te amb tot el cos.
Arribar-te a la boca, robar-te l’aire
i tremolar tots dos com una lluna a l’aigua.
No vull veure’t, vull mirar-te.
No vull imaginar-te, vull sentir-te.
Vull compartir tot això que sents.
No vull tenir-te a tu: vull, amb tu, tenir el temps.
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire.
Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.
M’agrada perquè ets rebel, perquè balles, perquè vibres.
M’agraden els teus ulls cansats d’haver-se passat la nit entre llibres.
Jo vull llegir-te amb els dits.
Vull sentir-te la pell encesa.
Vine i arranca’m aquest plor del pit.
Vine a treure’m la roba de la tristesa.
No vull veure’t, vull mirar-te.
No vull imaginar-te, vull sentir-te.
Vull compartir tot això que sents.
No vull tenir-te a tu: vull, amb tu, tenir el temps.
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire.
Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.
Crema Barcelona i la lluna ens mira quan de nit delira la ciutat.

 

Poemes de  la Joani.

LUNA LLENA ALMA Y ESENCIA
DE LA NOCHE
AMANTE DE REYES, PRÍNCIPES Y SEÑORES
ERRANTE DAMA DE PLATA ETERNA
CORTESANA MUJER QUE ACOGE Y ATRAPA
MIS SUSPIROS VIBRANTES, OLEAJE
QUE ELEVA MIS INSTINTOS
MÁGIA, MISTERIO, SENTIMIENTO Y
SILENCIOSO DEL AMOR QUE ARDE
Y ME CONSUME DENTRO…

JOANI

images (1)

‘Romance de la Luna, Luna’, de Federico García Lorca (1898 – 1936)

La luna vino a la fragua 
con su polisón de nardos. 
El niño la mira mira. 
El niño la está mirando. 
En el aire conmovido 
mueve la luna sus brazos 
y enseña, lúbrica y pura, 
sus senos de duro estaño. 
Huye luna, luna, luna. 
Si vinieran los gitanos, 
harían con tu corazón 
collares y anillos blancos. 
Niño déjame que baile. 
Cuando vengan los gitanos, 
te encontrarán sobre el yunque 
con los ojillos cerrados. 
Huye luna, luna, luna, 
que ya siento sus caballos. 
Niño déjame, no pises, 
mi blancor almidonado. 
El jinete se acercaba 
tocando el tambor del llano. 
Dentro de la fragua el niño, 
tiene los ojos cerrados. 
Por el olivar venían, 
bronce y sueño, los gitanos. 
Las cabezas levantadas 
y los ojos entornados. 
¡Cómo canta la zumaya, 
ay como canta en el árbol! 
Por el cielo va la luna 
con el niño de la mano. 
Dentro de la fragua lloran, 
dando gritos, los gitanos. 
El aire la vela, vela. 
el aire la está velando.

Federico García Lorca: Quiero llorar mi pena y te lo digo…

…Pero yo te sufrí, rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas. “

FGL
Triste alba la que llega, con la muerte de Federico en nuestra memoria rompiéndonos el alma …
descarga

“Soneto del amor oscuro”

Federico García Lorca

Quiero llorar mi pena y te lo digo
para que tú me quieras y me llores
en un anochecer de ruiseñores,
con un puñal, con besos y contigo.
Quiero matar al único testigo
para el asesinato de mis flores
y convertir mi llanto y mis sudores
en eterno montón de duro trigo.
Que no se acabe nunca la madeja
del te quiero me quieres, siempre ardida
con decrépito sol y luna vieja.
Que lo que no me des y no te pida
será para la muerte, que no deja
ni sombra por la carne estremecida.
Federico García Lorca
De: “Sonetos del Amor Oscuro” – 1936
Recogido en: “Federico García Lorca – Poesía completa”
Ed. Galaxia Gutenberg – 2011®
ISBN: 978-84-8109-933-1
Federico García Lorca nació en Fuente Vaqueros, pueblo de la Vega de Granada, el 5 de junio de 1898.
La obra poética de Lorca constituye una de las cimas de la poesía de la Generación del 27′, de toda la literatura española, y el reflejo de un sentimiento trágico de la vida; en ella conviven la tradición popular y la culta.
Murió asesinado por el bando franquista, al poco de empezar la Guerra Civil, en un camino entre Víznar y Alfacar, en la Vega de Granada, el 18 de agosto de 1936.

JOANI

Per tu Josep

images (3)

ANTONIO MACHADO. Caminante no hay camino. 

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse…

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar…

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso.


LAIA

 

Gossos

LETRA ‘CORREN’

És tard, no sé quina hora és
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa.
Poso els peus a terra, vui caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.
Corrren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.
i ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.
Macaco:
Difícil descobrir qui sóc avui
una gota em cau mentres una altra em treu la set
plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma
no, no,no,no,no,no s’esborren
em conformo amb mirar-me
mirar-me d’endins cap enfora
On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma,
hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes
Poso els peus a terra vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir…
corren…
ploren…
PLUJA
 L´aigua dibuixa
i desdibuixa
les nostres passes.
Sota el paraigua
t’agafo la ma.
Tu em mires
dolçament i un petó

rellisca dels teus llavis
i cau en els meus.

Resultat d'imatges de AGAFAR LA LLUNA
AGAFAR LA LLUNA
(Primer premi de la Mostra Literària de Teià 2004)
He fet una xarxa amb fils de boira
per agafar la lluna adormida en un bassal.
Els estels em piquen l’ullet tot desitjant-me sort.
Perquè, sabeu, em diuen que la lluna
no es deixa enxampar mai i que s’escapa
de tots els paranys deixant només un rastre platejat
dins de la nit i que sempre, sempre
torna a penjar-se del cel.
Pepita CASTELLVÍ
 EL POBLE DESERT
Espurnes de plata té la teranyina,
són gotes d’aigua que s’han enganxat.
la pluja que ha caigut ho ha fet de puntetes
per no despertar l’aranya dormida al seu cau.

S’escampa l’olor de l’herba mullada,
giravolt d’aromes i colors.
El dia pinta de groc les vinyes que s’enfilen
pels turons esquitxats de clapes de sol.

Quan arribo al poble les cases em miren
amb els seus ulls buits, sense finestrons.
Pels carrers només s’hi passegen les sargantanes
i uns filferros enyoren la roba estesa al sol.

L’aire encara porta aquelles veus perdudes
de vides i vides que s’han esfumat.
El poble solitari recorda i somnia,
i ni el vent, aclofat, gosa respirar.
Pepita CASTELLVÍ
129c4f1d0052e696700052ce40b59551--greece-trip-greece-travel
LLUNA
 La imatge pàl-lida
de la lluna
es reflecteix en un bassal.
Quan hi suco el dit,
la lluna es trenca
en mil bocins,
tots diferents.
Hi ha mil llunes
escampades en la nit.
 descarga (1)
S’ESVALOTA
 S’esvalota l’aire al teu voltant.
Crits,
cançons,
rialles,
ballen entre els plec de la tarda.
I et deixes caure,
dolça,
alegre,
juganera,
com una espurna de sol dins el meu cor.

18157765_10213263124556474_230238590339574381_n
Balsareny
 L´ARBRE
L’arbre deixa la seva ombra
a la sorra del camí
Escampa la seva olor al vent
L’arbre solitari somia en el bosc.
No mira les seves arrels,
mira el castell de fulles verdes
banyades pel sol.
L’escorça l´embolcalla tendrament.
S’atansa el vespre
i tot es desfà en el silenci,
la quietud abraça la vella soca.
L’arbre dorm.

46417821 (1)
Balsareny
EL RIU
 Ha desaparegut la filera
d’arbres que es veien des del pont.
L´aire suau perfila quietuds
en les revoltes del riu
tant solos dibuixades per la pols.
Ja no corre l’aigua per la llera,
ara només la llum hi flueix lentament.
Records. Enyors del passat

5 (1)
Balsareny
 QUAN ARRIBA EL VESPRE
Oblida el record
de la daurada tarda.
Ara, sota la pluja,
arbres,camins ,silenci,
herba mullada,
xiscle del vent
entre les canyes.

Oblida el record
de l´opalina tarda.
Ara, escabellat ruixim,
ombra de núvols,
horitzó entelat,
fulles seques voltant
en la roda del vent.

Ara, pels camins del vespre
torna la calma.


 siesta_Kris+Di+Giacomo
 A LA MEVA NÉTA BONA NIT
 Escolta el ritme pausat de la pluja
gotetes que piquen en el vidre fred.
Lluny s’encén el llamp tot ell fet d´espurna,.
Lluernes de la nit, s’han amagat els estels.

Ha deixat de ploure i per entre els núvols
espia la lluna vestida de blanc,
cargols en filera passegen per l´herba
i un grill que es desperta comença a cantar.
 Bufa el  ventijol i amb una ventada
desperta remors i ondula els bassals.
Un gat rondaller dalt d’una teulada
miola a la lluna que es deixa estimar.
Els somnis s’enreden en els fils de plata
que damunt l’herba han deixat els cargols.
L’ombra de la nit s’ha fet més espessa,
és hora de dormir, bona nit tresor.
 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

1a Trobada de Clubs de Lectura Fàcil del Bages

EL Vampir