Les mateixes estrelles 2

Ara estava pensant amb el que diu l’Anna d’aquestes sessions que fem dedicades a la poesia sota el guiatge del Ramon Carreté. A mi també se’m fan molt interessants i agradables, i si sabés ser una mica poeta diria que el diàleg entre ells, els poetes, o els que en saben, sempre és fructífer. M’agrada tot sovint llegir-los en caure la tarda. No cal gaire estona. Agafar un llibre, obrir una pàgina a l’atzar i llegir uns minuts. D’aquesta forma, com si fos un joc, descobreixes poemes preciosos. Em direu que això són maneres capritxoses, i mai es coneix bé un poeta. Però també veus que mai podem arribar a saber-ho tot. Per això celebro tant el que sé com el que ignoro. Perquè tot el que no sabem ens està esperant per a ser descobert en qualsevol moment.

—Josep, fas cara de refredat.

—Doncs sí, Ignasi, ja veus: diria que comença la temporada, i espero que no sigui gaire llarga.

—Mercè, per molts anys: ahir va ser el teu sant.

—Abans d’ahir… — És cert, va ser abans-d’ahir; tens bona memòria. —El meu pare també. Té quatre anys menys que tu, és jove… —Té, uns caramels. —Moltes gràcies, Mercè!

—Bé, benvinguts a tots. Estem molt contents de poder estar tots junts de nou un altre cop, després de la tarda tan fantàstica que vam passar llegint i escoltant poesies amb el Ramon (que ja he sentit dir “Per què no ve?”).

Doncs no vindrà perquè ara ens dedicarem a llegir una novel·la tan curta com magnífica.

És de Lectura Fàcil, les que ens agraden perquè són molt amenes i semblen poemes per la manera que estan escrites. 

Comencem doncs la novel·la que avui m’agradaria presentar-vos.

Com sempre que llegim i comentem una història real com aquesta, us recordo que a “Les Mateixes Estrelles” trobarem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor. La trama, com haviem dit, es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola, entre els anys 1936 i 1939.

Si us sembla bé farem dues presentacions. La primera és la que llegireu vosaltres per començar el llibre, i la segona una altra que recordo molt (és d’un altre novel·la tan real com aquesta).

O al revés, com vulgueu.

Llegim. Lectura Fàcil – Número 4

“Les mateixes estrelles”, de Núria Martí Constans

Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Presentació

Els anys que van de 1936 a 1939, a la primera meitat del segle XX, van ser molt difícils per als habitats de Catalunya i d’Espanya. Hi havia una guerra tan cruel i inhumana com totes les guerres. Enmig de la tragèdia, un poeta i polític d’Amèrica del Sud va dur cap a Xile, el seu país, més de 2.000 persones que havien fugit de la guerra. El poeta es deia Pablo Neruda i va ensenyar al món què era comprendre els altres i ser-hi a prop. Què era ajudar-los. Dit d’una altra manera, va ensenyar a tothom què era la solidaritat. L’any 2009 va fer setanta anys que el vaixell va sortir de port. Recordem-ho.

L’altre que us dic:

Bressol dels exiliats

“Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb

el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth; o, més ben dit, ella em va trobar a mi.

Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers”.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

Del llibre “La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats”, d’Assumpta Montellà (2005)

“LES MATEIXES ESTRELLES”

Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939 es calcula que mig milió d’espanyols van entrar a França després de creuar la frontera catalana.

1. CAMÍ DE FRANÇA

Eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.

Les cases s’ensorraven i els homes i les dones corrien esverats pels carrers, amb molta por i moltes llàgrimes. Hi havia flames i fum pertot arreu.

La Teresa i la seva filla Miranda s’havien refugiat a l’escola perquè casa seva només era un munt de runa. Ja no tenien família.

El pare de la Miranda s’havia mort feia dies en una batalla ferotge prop del riu Ebre. I els avis havien quedat enterrats sota les parets de la casa que s’havia enfonsat.

La Teresa i la Miranda, que només tenia vuit anys, estaven molt espantades. Assegudes a terra, sota una taula, s’abraçaven fort, tancaven els ulls i tremolaven. Només volien fugir.

Quan els avions van parar de tirar bombes, es van aixecar.

La Teresa va agafar la mà de la petita Miranda i totes dues van sortir al pati de l’escola. Es van posar a caminar de pressa cap a l’estació. —On anirem, mare? —va preguntar la Miranda. —Marxarem cap a França, el país veí, perquè allà no hi ha cap guerra —li va respondre la Teresa […]

[…] L’estació era pleníssima de gent i els trens estaven aturats a les vies amb les portes ben tancades.

[…] La mare, molt espantada, va pensar que si s’hi acostava, amb els cops i les empentes, la mà de la petita  li podia relliscar.[…]

—Hi anirem a peu. A tu ja t’agrada caminar, oi? —va dir la mare a la petita.
I la nena va fer que sí amb el cap sense dir res de res.
Van girar-se d’esquena ben tristes i van anar cap a la carretera.[…]

Rambla i carrer del Palau Figueres, 1907