Les mateixes estrelles 5

—Anna, tinc aquestes preguntes per avui; els les vols demanar tu? També els agradarà que ho faci la seva monitora. Si en veus alguna que no et sembla bé, deixa-la córrer, d’acord?

Preguntes per a tots. A la primera no cal que us entretingueu massa. Més aviat digueu Sí o NO:

—Sabeu alguna cosa de la Guerra Civil Espanyola?

—Heu anat alguna vegada als Pirineus? I com són? —Sí. Freds.

—La imatge de la portada, què us suggereix? 1. Soledat 2.Esperança 3. Felicitat. 4. Res. (Soledat=2 persones. Esperança=3 persones. Felicitat =4 persones. Res =0 persones.)

—Què passa a l’estació? —Que la Teresa ha de prendre una decisió important.

—Què els va oferir per menjar la pagesa la primera nit? (Tots): —Sopa de pa (molts comentaris de cada un d’ells, de casa seva.)

—Com era la relació de la Miranda amb la Sara? (Tots han dit que molt bona.)

—Què va fer la Teresa per les nenes? (Tots han dit: una nina.)

—Què et sembla el llibre fins ara? 1. T’agrada? 2. Es fa llarg? 3. Es fa molt passat? (Els agrada.)

—I la mida de la lletra? 1. Està bé 2. No la pots llegir 3. M’és igual. (Cadascú hi diu la seva. No hi ha dues opinions iguals.)

—Què va llegir la mare de la Miranda al diari de l’estanc? (No ho saben.)

—Qui era Pablo Neruda? (Ho saben tot, i tots.) 

A la primera pregunta, vaig pensar entre mi: “Amb això no hi comptava”, a mesura que cadascú anava explicant casos particulars. Des d’un germà a cada bàndol perquè vivien en llocs separats i a molta distància l’un de l’altre, fins a suïcidis, o algú amagat temps i temps… Hi ha de tot. I això sí, una cosa en comú: haver de fugir a França en acabar la guerra, i els terribles camps de concentració. Tots volien parlar alhora. No ho fan mai per res. Sempre són molt respectuosos.

Quan tothom era a dalt, a la coberta, el vaixell Winnipeg, es va començar a moure. Sonava una música que molts coneixien, i que ressonava des dels altaveus: era un himne a la llibertat.

 No sé del cert quin és aquest himne que tothom coneix i que la Núria esmenta com a símbol del moment històric que viuen els protagonistes d’aquest exili català, però la música que més m’ha acostat a aquest instant del llibre és El cant dels ocells de Pau Casals

També havíem comentat amb l’Anna que segurament es referia a la Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Friedrich von Schiller. És una música que s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l’himne de la Unió Europea (UE).

Els passatgers sentien una enyorança molt gran, i molta tristesa, però alhora estaven plens d’il·lusió, tenien la plena convicció que totes les penalitats s’avien acabat.[…]

La Teresa estava molt trista, el seu cor li deia que mai més podria tornar a Catalunya, i això li feia mal, però també pensava emocionada en el nou món que l’esperava, sobretot per la seva filla. Tenia un gran buit a l’estómac […]

A mesura que s’allunyaven del port, les cases, les barques i els altres vaixells s’anaven fent petits. El mar, en canvi, cada vegada es feia més gran. La Miranda s’ho mirava impressionada.

El capità els havia donat la benvinguda i els va explicar que trigarien un mes a arribar a Amèrica […]

El dormitori del vaixell era immens i estava ple de lliteres. La Teresa es va estirar en un llit de dalt i la Miranda en un de baix, amb la seva nina sempre al costat o agafant-la amb força contra el seu pit. […]

Me gustó desde un comienzo la palabra Winnipeg. Las palabras tienen alas o no las tienen. La palabra Winnipeg es alada. La vi volar por primera vez en un atracadero de vapores, cerca de Burdeos. Era un hermoso barco viejo, con esa dignidad que dan los siete mares a lo largo del tiempo…

A l’hora de dinar, feien torns. Els que tenien la targeta groga menjaven primer i els qui tenien la blava ho feien després. Sempre s’asseien al mateix lloc, al final d’una taula molt llarga, i des del primer dia, la Teresa va tenir en Federico al costat.

En Federico era un home que anava tot sol. Venia d’Andalusia, i també havia passat la frontera com elles dues. Era cuiner i a vegades ajudava a fer el menjar a la cuina del vaixell.

Des de bon principi la Teresa i el Federico xerraven sovint. Ell li va explicar que havia fet de soldat, i com havia hagut de fugir de les tropes de l’enemic, de l’invasor. La Teresa també li va parlar de tot el que havien viscut amb la Miranda. […]

El Federico era un home alt i prim, amb el ventre una mica tirat endintre i l’esquena un xic corbada. Duia els pantalons més aviat curts i se’ls aguantava amb uns elàstics blaus.

La Teresa li va preguntar a la seva filla què li semblava el Federico, i si el trobava simpàtic. La nena li va dir que sí. […]

La Teresa i en Federico, sempre que tenien una estona, passejaven junts, i també cantaven en un dels tres grups corals que s’havien format.

Cada dia que passava, la Teresa se sentia més a prop d’ell. Es va adonar que l’estimava.

La Miranda de seguida va conèixer nens i nenes al vaixell. N’hi havia de molt llocs diferents i, alhora que jugaven, tots parlaven del país que els esperava […]

La Miranda va preguntar-li a la seva mare, una altra vegada, com era Xile…

El Jordi diu que ell també ho sap.

—Doncs explica-ho, si us plau, Jordi.

En Jordi ens ha explicat com és Xile políticament (des de molts anys enrere), i geogràficament. A més de dir com és i com està situat, diu que l’illa de Pasqua és una província de la regió de Valparaíso. Es pot localitzar, aproximadament a la mateixa latitud de la ciutat xilena de Caldera…—Caldera? —Sí, sí, Caldera! Les coordenades diu que no les coneix.

—Magnífic, Jordi, magnífic. Molt bé!

—Podem seguir?

De tant en tant (a vegades sovint), la Miranda preguntava a la seva mare com era el país on anaven a viure, i la mare li contestava: doncs, només sé que és un país molt llarg i estret, i té unes muntanyes molt altes. I la Miranda quedava molt impacient per veure la ciutat on viurien i la casa que tindrien. També volia saber si els carrers i les places serien com les del poble on va néixer. I l’escola i les botigues, i els parcs i les esglésies. Com seran? Volia fixar-s’hi bé, perquè algú dia, quan ja fos mestra, ho explicaria a la Sara. […]

Un dia el vaixell es va trobar amb una tempesta tropical. La tempesta era molt forta, amb vents molt impetuosos, pluja i mar brava. El vaixell semblava que es gronxés d’una banda a l’altra, de dreta a esquerra, i de proa a popa. Així tota l’estona. Els trons eren d’aquells que semblaven que caigués el cel, junt amb la lluminositat i el soroll de les descàrregues elèctriques. […]

La Teresa estava asseguda al llit de la filla. L’abraçava dolçament i li xiuxiuejava a l’orella que tot aniria bé, que no patís, que no la deixaria ni un moment. […]

—Mercè, espera un moment si us plau. “Xiuxiuejava” és una paraula molt complicada, per això no et surt. Vols que la llegim entre tots dos? Provem-ho així: ”xiu… xiu… xiu”, com si cantés un ocell: tu en saps molt, d’això. Ho veus com sí? Ara segueix… Ho has fet molt bé, Mercè!

Al cap d’una estona va arribar en Federico. Anava tot xop, i venia de coberta, d’ajudar els mariners en feines del vaixell. Es va eixugar una

mica i es va asseure al costat de la Teresa, que estava nerviosa. Va recolzar el cap a la seva espatlla i ell la va abraçar.

De mica en mica, el mar i el cel es van anar calmant. I en Federico encara abraçava la Teresa. El cor els bategava amb força a tots dos.

—Sabeu què volt dir “El cor els bategava amb força”? De ben segur que hi ha més paraules per expressar-ho, però jo dic aquestes. Per un sentiment, un anhel, un propòsit… I vosaltres, quines dieu?

Després, la Teresa li va preguntar al Federico:

—Em deixaràs?

—Mai, no et deixaré mai.

Es van girar i es van mirar, i es van anar acostant fins que els llavis es van trobar i es van besar, amb un petó llarg i tendre.

 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.