Mecanoscrit del segon origen.

   MANUEL DE PEDROLO

                          MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN

                                     Versió de Núria Martí Constans

25 Setembre de 2017. 

En aquest Post posarem tota la novel·la sencera, d’acord?

Quadern de la destrucció.

L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa (1), i els va dir:

—Què us ha fet? I ells li van contestar:

—No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

—I si s’ofega?

I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

I aleshores, quan l’Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l’aigua sense ni treure’s la roba, puix que només duia uns  pantalons curts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s’anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:

—Mireu! Tots tres van poder veure una gran formació d’aparells que s’atansava remorosament de la llunyania, i n’hi havia tants que cobrien l’horitzó. L’altre noi va dir:

—Són platets voladors, tu!

[…] I l’Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l’aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l’aigua, darrere els nois, que s’havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:

—Guaita com brillen! Semblen de foc!  […]

(1) Resclosa. 

* Paret que es fa a través d’un riu, d’un canal, etc., per alçar el nivell de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, un rec, etc.

* Construcció feta en un canal, en un riu navegable, en un port o una dàrsena, que consisteix en uns compartiments que hom buida o omple a voluntat per tal que els vaixells puguin salvar desnivells o siguin protegits de la plenamar.                                  

FINS AL DILLUNS QUE BÉ. 
BONA SETMANA!

Mecanoscrit del segon origen.

02  d’Octubre de 2017

BENVINGUTS  TOTS!

 ÚS ANAT BÉ LA SETMANA?

Preguntes i respostes.

Avui  a més de llegir, també hem fet preguntes concretes sobre els personatges o sobre les situacions que s’han descrit en els capítols que ja hem llegit.

Per exemple: Qui és l’Alba? Com és l’Alba? Qui és en Dídac? Com és en Dídac?

Quina edat tenen L’Alba i el  DídacPer què l’Alba es tira a l’aigua?

Què es veu al cel? Què troben l’Alba i en Dídac quan surten de l’aigua?

Recordeu quin personatge diu cada una de les frases següents?:

Recordeu qui són, La Margarida i La Xica? =La Margarita era la mare d’en Dídac i veïna de l’Alba. La Xica era la cadernera.

Qui ho diu això?

• • No el volem amb nosaltres perquè és negre.
  • Jo en sé [d’engegar un cotxe]. Ho he vist fer molts cops al garatge d’en Josep, a sota casa.
  • Els ocells són més feliços volant que engabiats?
  • I a tu t’agrada de ser una noia?
  • No et fa res que et pregunti coses?
  • Quan siguis més gran tindrem fills.
  • Al final del “Quadern”, l’Alba diu a en Dídac que, quan ell sigui gran, tindran fills.
  […] Hi va anar i va veure en Dídac dalt del tractor, somrient.[…]
  
  
  
• També hem explicat el significat del nom de la novel·la.Què és el Mecanoscrit del segon origen?
  Que ús suggereix el títol de la novel·la?
  De quin “Segon origen ens parla”? 
  
• El nom del “Mecanoscrit” ens recorda a les velles màquines en les quals s’escrivia, ja que abans no hi havia el mateix material que disposem ara (Escrit mecanografiat)
  Ens parla de la destrucció. “Segon origen”
  El primer origen és Adam i Eva, mentre que el  “Segon origen” és l’Alba i en Dídac.Origen: Principi d’alguna cosa o moment en què comença.Tot va anar molt bé. Sou molt bons!
                                          ***
• Vam iniciar una conversa tot el grup sobre problemes racials. Va ser molt profitosa(5) El color de la pell— […] Gairebé ets tan negra com jo, ara…—És que tu ho ets poc—va dir l’Alba.—M’agradaria  ser més blanc […]— […]  Ara ja no et passarà més. Només som tu i jo, Dídac.
  — […] A tu t’és igual que sigui negre? —Ja saps que si —va dir l’Alba—.
  I tu no et fa res que sigui blanca?
  —Oh, no! —va dir en Dídac.

 FINS A LA SETMANA QUE BÉ!!

FEU-ME UN FAVOR. SIGUEU FELIÇOS

                                       ***

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 14 de octubre de 2017

Aquí us deixo la pel·lícula per capítols.

Mecanoscrit del Segon Origen (1)

Mecanoscrit del Segon Origen (2)

Mecanoscrit del Segon Origen (3)

Mecanoscrit del Segon Origen (4)

Mecanoscrit del Segon Origen (5)

Mecanoscrit del Segon Origen (6)

Mecanoscrit del Segon Origen (7)

Mecanoscrit del Segon Origen (8)

Mecanoscrit del Segon Origen (9)

Mecanoscrit del Segon Origen (10)

Mecanoscrit del Segon Origen (11)

Mecanoscrit del Segon Origen (12)

Mecanoscrit del Segon Origen (13)

Mecanoscrit del Segon Origen (14)

Mecanoscrit del Segon Origen (15)

Pel·lícula sencera.

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 6 de novembre de 2017

Bona tarda, companys! Feia moltes setmanes que no ens veiem. Avui pot ser que no llegim gaire, perquè voldria que féssim un repàs dels capítols anteriors.
Què us sembla, voleu que jo mateix els expliqui?
Doncs molt bé!

A poc a poc, anaven superant el cop de la tragèdia
i es van adonar que, d’alguna manera, eren feliços […]
[ …] — va ser bona sort que ens quedéssim tots dos! […]
[…] I s’abraçaven i es besaven. Potser sense saber-ho, 
ja naixia l’amor entre ells […]
(4) Supervivents
Va arribar el fred de l’hivern
I l’Alba i en Dídac continuaven anant a Barcelona
I apilonant llibres…[…]
Ho recordeu això? Sí, oi? Molt bé!
Com dic sempre, si hi ha algú que no ho entén o té ganes de preguntar, de comentar alguna cosa, si us plau, endavant. Preneu la paraula.
Mercè, tu saps com comença?, l’Anna et va explicar una mica per sobre de què es tractava. Vols que jo també ho faci, i així et posaràs al corrent?

Aquesta història comença quan, l’Alba, una adolescent que tornava de l’horta es va trobar uns nens que pegaven un noi, en Dídac, només pel fet de ser negre. Ella els va intentar separar i mentre estava renyant-los i demanant justificacions pels seus actes van aparèixer uns plats voladors. I, de cop i volta, tot es va destruir, i tothom va morir exceptuant l’Alba i en Dídac. Però no estaven del tot sols, també va sobreviure…. Perdona un moment, Mercè.

Qui sap qui va sobreviure a més de l’Alba i en Dídac? Si, molt bé, la Xica, l’ocellet d’en Dídac.

Mercè, segueixo…
També recullen llibres, l’Alba estudia medicina a partir d’un llibre que va agafar d’una farmàcia. Passen per certes complicacions però s’espavilen i també es troben amb un extraterrestre i el maten, i es queden amb la seva arma que deixa qualsevol cosa cremada amb una espècie de raig que llença. A partir de llibres i manuals aconsegueixen engegar cotxes i utilitzen una caravana per guardar els seus llibres.
I ara ens trobem que han pensat fer un viatge per mar, però primer n’han d’aprendre.

[…] —Un iot sí que el podríem pilotar, oi, Alba?
Qui sap què és un iot?
Hi ha pot ser de moltes maneres. Els iots a vela són velers, i també iots a motor. És una embarcació amb què es practica la navegació esportiva i d’esbargiment.

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 13 de novembre de 2017

Per la manera com llegiu veig que us entusiasma molt. Sabríeu dir-me què ho fa, això?

• És en Pedrolo que us agrada molt la seva novel·la?
• És la versió que en fa la Núria Martí i Constans?
• És l’Anna (la vostra monitora), o jo, modestament, que us expliquem el que no enteneu prou bé?
• O també poden ser els personatges, oi que sí?

En Joan Anton diu que per a ell és en Pedrolo, però que encara no hi veu la seva mà a la novel·la.
—Sí, Joan Anton, en alguna cosa sí! I més que en descobriràs. Si ho recordes, el narrador ens explica que l’Alba és una noia molt solidària i gens racista, ja que defensa un nen a qui no coneix gaire, perquè l’estan pegant pel fet de ser negre. L’alliberament de la dona també és una constant en els seus escrits.

I escolteu, si us plau.

[…] I asseguts en una riba, amb els peus nus i encetats d’haver trescat per les runes, van menjar formatge i pomes dels aliments que portaven, i en Dídac va dir:
—¿Tu creus que ha estat un càstig de Déu, tot això, Alba?
—És clar que no, Dídac! D’on l’has treta, aquesta idea?
—Com que de vegades, a la trona, el capellà deia que en aquest poble hi havia molts pecadors i que Déu els castigaria…
—Això, predicava?
—Sí. Tu, com que no anaves a missa… Per què no hi anàveu, vosaltres?
L’Alba, el pare de la qual fins i tot havia fet presó sense haver assassinat, robat o estafat mai ningú, va contestar-li:
—Potser per això, Dídac, per no haver de sentir aquestes prèdiques.
—Què vols dir?
—Que no pot ser que tu i jo siguem els únics justos, Dídac.
El noi va callar, pensarós.
[…] Van animar-se una mica quan van descarregar els llibres antics que havien agafat d’aquell palau italià.
Els van examinar, entretinguts.
Hi havia llibres de bruixeria i de dimonis, tots de feia més de 200 anys […]
Eren en llengües que no comprenien. Tots menys un, que van llegir durant els dies següents.[…]

Un vespre mirant el llibre en Dídac va dir:
—Aquí s’explica com invocar el dimoni. Per què no ho provem? Només per veure’l…
—S’hi ha de creure, per fer-ho —va dir l’Alba.
—Vols dir que no existeix? —va preguntar en Dídac.
—Per als que hi creuen, sí. Se l’inventen ells.

—Tot això ho recordeu, oi que sí? Pot ser que ara hi vegis en Pedrolo, oi, Joan Anton? Oi tant! El dimoni era per fer por a la gent. Per fer obeir a tothom. Perquè els pobres es resignessin a moltes coses.
L’Anna (la vostra monitora) va dir que això de creure o no en el dimoni era cosa de cadascú. Que cada un era molt lliure de creure-hi o no.
És veritat, deixem-ho aquí. En el llibre, al final en Dídac no s’ho va pensar gens i li va fer cas a l’Alba, i en aquest cas, nosaltres no hi hem d’entrar ni sortir, el que diu el llibre és el que val. Diu el que diu; nosaltres no som en Pedrolo. I ja heu vist que la conversa entre ells va ser llarga…

[…] I després va passar per una etapa de melangia i de llàgrimes. Sense causa aparent, els ulls se li humitejaven i, si bé procurava contenir-se, de vegades tenia les grans ploraneres […]
En Dídac assistia a aquests trasbalsos indefens, sense saber què fer ni com distreure-la. I més el desconcertava, encara, que evoqués, com feia a cops, la seva mare, la qual, somiquejava, li hauria fet companyia i donat consell. Estava tan desemparada…
—Em tens a mi, Alba.

En aquells moments, però, la presència del noi no li era de cap consol i ell, que se sentia rebutjat, s’entristia prou perquè les paraules li faltessin. Mut, havia d’esperar que es desfogués […]

I també hi havia dies que es llevava d’allò més malhumorada i ho trobava tot malament i li feia crits i el mirava amb una expressió hostil, com si fos culpable d’alguna cosa, i només ho fos ell. Era capaç de quedar-se hores senceres en un racó de la roulotte, irritada i alhora tan quieta que en Dídac, temorós d’una explosió, preferia desaparèixer discretament. Era com si en la seva persona hi hagués tres Albes diferents que s’anaven succeint sense ordre i d’una manera tan imprevisible que el capteniment de la vetlla no era cap garantia del capteniment de l’endemà. Però ell ho acceptava sense fer-li recriminacions, com si una saviesa que no venia d’ell, sinó de la raça, l’hagués preparat a tots aquells canvis. Ella tornaria a a tots aquells canvis. Ella tornaria a ser la que havia estat i aquella era,  simplement, la penyora que pagaven pel fill que mentrestant anava madurant.

L’Anna ens explica molt bé que aquestes coses són molt normals en una dona quan està embarassada.
Vosaltres també aporteu diverses coses que coneixeu.

Quan l’Anna va dir que se n’Havien d’anar, que ja era l’hora, en Joan Anton i jo ens vam quedar sols. Uns altres llegien el diari.
—Què t’ha agradat més de la història?
—El temps de maternitat de la protagonista, perquè em sembla el moment més tendre i realista de la història.
—Què és el que t’ha agradat menys, per ara?
—Quan van sortir del palau i van trobar-se amb una dona.

Els nois van agafar els fusells, però la dona li va allargar la mà i va somriure […]
Hi havia un bressol, que ella gronxava. Dins el llitet hi havia ossos petits, d’una criatura […] Amb un gest, va agafar-li un pit.
—Què vol? —Va preguntar en Dídac.
—Que doni el pit als ossets! —va exclamar l’Alba.
S’havia tornat boja, tal com ens deia l’Anna, durant el temps de la lectura.

Sou collonuts, família!
Fins dilluns, i recordeu que parlarem una mica de la novel·la Trenes Tallades: records d’una nena de Rússia. De l’escriptora Roser Rosés.

Bé, no afegeixo res, L’Anna, la vostra monitora, i l’Anna de la biblioteca ja us ho han explicat tot molt millor que no ho pugui fer jo.

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 20 de novembre de 2017

http://www.glogster.com/glog/6l4d1k1nboposopa9nd3sa0

—Aprofitaré el viatge; ho faré de tornada.
(50) I enllestides ja aquelles feines de l’hort, que encara se’ls van emportar
dos dies, perquè eren cansades per a ells que no estaven acostumats a
treballar ajupits, en Dídac, havent esmorzat, va agafar el jeep i s’allunyà
cap a Barcelona, d’on es pensava que tornaria a l’hora de dinar, si bé l’Alba en
dubtava, ja que tenia la impressió que els llibres aquells d’electricitat estaven
molt enterrats rota d’altres volums. Per això no es va estranyar gens
quan a primeres hores de la tarda encara no era a casa.

S’havia passat el matí
jugant amb el nen, contenta perquè tot entrecavant, el dia abans, havien vist
que algunes plantes ja estaven a punt de brotar a l’exterior; si tot anava bé, aviat
haurien de fer una altra esbandida d’ocells i encendre els boïcs per tal de
protegir-les mentre eren més tendres. Fins i tot estava disposada a perdre
hores vigilant-les.

Va dinar sola, doncs, donà el pit a en Mar i després es va asseure amb un
llibre a les mans fins que sentí un lleu doloret a la part de baix de l’abdomen i,
de seguida, alguna cosa càlida i humida a l’entrecuix. Era la regla; sempre se li
presentava així, ara, des que havia tingut la criatura.
No va estranyar-se’n, tampoc, atès que ja sabia que les probabilitats de
tornar a quedar embarassada durant els primers mesos que succeeixen un part
són escasses, sobretot quan la dona alleta el fill; confiava, de tota manera,
quedar-hi abans de l’hivern.

Va aixecar-se, escalfà una mica d’aigua, va rentar-se, es col·locà un
apòsit i, sobre, es va posar el bikini; només en haver acabat va pensar que,
tanmateix, en Dídac s’entretenia força.
(51) I al cap de dues hores més, quan la llum ja estava molt baixa, allò
que havia estat un pensament tot passant va convertir-se en inquietud, puix que el
noi continuava absent. Tenia temps de sobres d’haver fet el que volia fer i,
d’altra banda, sempre que se n’havia d’anar tornava abans de la nit; per
experiència sabien que no era còmode circular per un món enrunat a les
fosques. Però encara s’hi veia, és clar, de
manera que tampoc no era per enquimerar-se; d’un minut a l’altre,
n’estava segura, sentiria la remor del jeep… Sempre se sentia de lluny.
Va sortir a fora, amb el nen que s’havia despertat d’una llarga dormida i
es va asseure en una pedra, sota l’eucaliptus. Però estava massa
neguitosa per quedar-s’hi gaire estona i, al cap d’uns minuts, va travessar cap a
darrera la roulotte i féu unes passes pel costat del rec; ara ja gairebé no s’hi
veia.

(52) I quan ja no s’hi va veure gens, va retrocedir altre cop cap a la roulotte,
va deixar el nen al bressol i va encendre el quinqué. El va treure fora i, asseguda
al costat del llum, continuà esperant. El petit l’obligà a aixecar-se i a acudir de nou a la roulotte; estava ben apeixat i ben adormit, però ara plorava.
Li va semblar un senyal de mal auguri i li va caldre fer un esforç per dominar
els nervis. Que en Dídac encara no fos allí, no volia dir res. Podia haver tingut
una avaria, com d’altres n’havien tingut, i de vegades prou greus per endur-se’ls
hores.

I si no l’havia poguda reparar a les fosques, potser venia a peu…
(53) I si venia caminant, l’avaria devia haver-la tinguda molt lluny,
perquè a mitjanit el noi continuava absent. Com que el nen no s’havia tornat
a adormir i no s’arriscava, doncs, a espantar-lo, se li acudí d’agafar un
màuser i fer uns quants dispars. Potser ell, que també anava armat, com sempre,
no havia tingut aquesta idea…
Disparà dues vegades i escoltà. En no sentir cap resposta, va disparar per
segon cop, féu una pausa, i ho repetí. La nit, després de cada dispar, semblava
més silenciosa, com si fins i tot les fulles dels arbres s’immobilitzessin
porugament. Només el seu cor martellejava.

(54) I tot just hi havia una sospita de claror quan l’Alba va assegurar-se que
no quedaven cap foc ni cap llum encès i, deixant el nen, que ara tornava a dormir,
tancat a la roulotte, engegà el tractor i, ben armada, va emprendre la ruta que
ordinàriament seguien per anar a ciutat.
Però no hi va arribar. Abans, com sobtada per una premonició, va desviarse
cap a l’indret d’on ara, des que havien esgotat les del camió, es proveïen de
bombones de butà.
De seguida va veure el jeep, aturat davant del magatzem i amb la portella
oberta, tal com en Dídac devia haver-la deixada en saltar del vehicle. Ell, però,
no hi era. Tampoc no havia carregat, perquè dins únicament va veure mitja
dotzena de llibres sobre electricitat, deixats al seient de davant.
Va girar-se i es posà a cridar-lo.
(55) I en Dídac no contestava ni va trobar-lo al magatzem on va penetrar
aleshores. Va tornar a sortir, doncs, i, esmaperduda i angoixada, mirà al seu
entorn. Ara, la llum ja era més intensa, però ella estava massa desconcertada
per identificar com una cama aquella extremitat on reposà els ulls i que
sobresortia d’un amuntegament de pedres, potser a quaranta o cinquanta
metres d’on s’havia aturat.
Quan a la fi el cervell captà el missatge de la vista, la noia va fer un
salt, disparada pels nervis, i arrencà a córrer cap al munt d’enderrocs, al qual
ja va arribar plorant. Era en Dídac, colgat fins als genolls.
Al moment d’entrar en uns baixos, per unes raons que ella mai no sabria, el
sostre li havia caigut damunt. (56) I frenèticament, amb les mans,
va començar a treure runa bo i sanglotant i cridant-lo.

N’hi havia una gran quantitat i al cap d’una estona les mans ja li sagnaven. Però ella no es va permetre ni un sol minut de repòs fins que, al cap d’una hora o dues, o potser
més, perquè havia perdut la noció del temps, van emergir el tronc i el cap. En
aquell moment ja sabia que era mort, perquè el cos s’havia enfredorit i
s’encarcarava, de manera que no va tenir cap sorpresa, però sí que augmentà el
seu desconsol en veure que tenia tot el pit enfonsat i la closca badada sota els
cabells blancs de guix.

Va abaixar la cara fins a la seva, gens desfigurada, car només la solcava
una ferida prima i llarga, des de l’orella a  la base del nas, i descansà al seu
damunt sense paraules, però amoixant-lo amb els dits encetats i que havien perdut
el tacte. (57) I ja era quasi migdia quan va redreçar-se i, amb un esforç que la feia
tentinejar, va carregar-se’l a l’espatlla i va portar-lo al jeep, on el va asseure
sobre els llibres, repenjat contra la portella tancada.
Va engegar com un autòmata i, a poc a poc, perquè li costava d’enfocar la
vista, va menar el vehicle més enllà dels enrunaments, cap al camí que duia al
campament, però abans d’arribar-hi li va caldre aturar-se un parell de vegades,
perquè hi havia moments que no distingia res, com si fos cega.
(58) I, en ser a casa, el plor del nen, que devia tenir gana, l’ajudà a asserenarse
una mica. Però no va voler donar-li de mamar, car estava convençuda que,
amb el disgust, la llet se li devia haver fet agra. Va alimentar-lo amb una
culleradeta de sucre que posà dins d’un mocador humit i entortolligat, perquè ell
xuclés, i sortí altre cop a fora.
Va estendre el cadàver d’en Dídac sobre un llençol, el despullà i va rentarlo
de dalt a baix amb una esponja, fins que quedà net del tot, sense ni rastre de
sang ni de guix. Va cobrir-lo aleshores amb un altre llençol per tal de defensarlo
dels insectes i va escollir un indret entre els dos sàlzers.
Tot seguit, va posar-se a cavar. (59) I cap a mitja tarda, va asseure’s
a terra, al costat del noi, i va agafar-li una mà entre les seves. Durant dues
hores va restar quieta, únicament amb els llavis que es movien silenciosament
a mesura que anava recordant-se, i recordant-li, una història comuna
d’esforç i d’amor.
No es va moure fins prop de la posta, quan s’agenollà i, abocada al seu
damunt, va besar-li els llavis freds i li escalfà la pell amb les seves darreres
llàgrimes. (60) I, amb els darrers raigs de sol, va carregar-se’l altra vegada en braços i,
ara sense que les cames li vacil·lessin, va portar-lo cap als sàlzers i el baixà a
la tomba.
L’ànim li defallí un segon al moment d’agafar la pala, però es va refer i el va
anar cobrint fins que va estar ben colgat. Amb les mans, va anivellar la terra, que
quedava una mica més alta i on l’endemà plantaria flors.
Ja era fosc quan va deixar-lo i tornà a la roulotte. (61) I jo, l’Alba, una mare de divuit
anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just
seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig
desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era,
encara podria tenir uns quants fills del meu fill…

És l’Alba la mare de la
humanitat actual?

Com alguns lectors ja saben i d’altres ignoren, el primer exemplar del
Mecanoscrit del segon origen fou descobert ara fa quatre mil dos-cents
divuit anys per un erudit avui pràcticament oblidat, Eli Raures, el qual
va retenir-lo, sense publicar-lo, fins que al cap de trenta-quatre anys una segona
còpia de l’obra va caure en mans d’Olguen Dalmasas, un marxant
d’antiguitats que, poc abans, l’havia adquirit d’un fons d’objectes procedent
de la liquidació dels béns d’una família pagesa. Contra el parer general, va voler
veure-hi una crònica, diari o memòries d’un dels escassos sobrevivents de la
gran catàstrofe que, per motius aleshores desconeguts, havia estat a punt d’anihilar
totalment la vida humana del nostre planeta.
Raures, que en fer-se aquesta segona troballa ja devia tenir cap als vuitanta
anys, sostenia que es tractava d’una de tantes obres d’allò que els antics en
deien ciència-ficció, amb l’única particularitat que aquesta ens arribava
en forma mecanoscrita; l’autor, argüia, havia intentat de ressuscitar un gènere
que en aquells moments ja no tenia acceptació. Segons ell, el procediment
Brau/Sorfa, de datació, al qual havia sotmès el mecanoscrit (paper, tinta, tipus
de lletra) demostrava que el text no era anterior a TT/1200.
En el curs de la controvèrsia entre els dos homes, Dalmasas va sostenir, a)
que la divisió del mecanoscrit en quaderns feia pensar que es tractava de
la transposició d’una obra anterior, probablement manuscrita; en aquest cas,  les dades que proporcionava la datació Brau/Sorfa no afectaven l’antiguitat del
text; b) que el text pretenia fundar d’una manera prou específica la denominació
cronològica que ara és la nostra; c) que l’escriptura era massa ingènua a tots els
nivells per pertànyer a un professional; i d) que s’hi recollien, en forma actual
històrica, tot de fets que, més o menys desnaturalitzats, la nostra civilització
conserva en forma de llegendes o mites.
Eli Raures, que va deixar caure l’argument de la datació, potser perquè
també va semblar-li lògic que aquella divisió dels capítols fes esment a un text
més vell, escrit a mà en diferents quaderns, va ser capaç de citar tot un
reguitzell d’obres de ciència-ficció tan ingènues, o més, i s’arronsà d’espatlles
davant dels altres dos arguments; l’autor, deia, no tenia cap mèrit de «fundar» una
datació que ja existia, i de la qual només pretenia de donar una explicació
fantasiosa, ni de cercar un origen arbitrari a aquells mites i llegendes
sobre l’origen que nodrien el nostre folklore.
Aquest criteri, potser perquè el text ofenia alguns tabús de la nostra societat
que encara avui tenen la seva força, va prevaler. I és així com, sota l’etiqueta de
«novel·la de ciència-ficció», el Mecanoscrit del segon origen ha passat
als nostres manuals i s’ha editat, a intervals espaiats, onze vegades més.
Però ara, en TT/7138, estem més ben informats. Ho estem, concretament,
des de l’any darrer, quan els galaxonautes del nostre darrer programa
Alfa 3 van descobrir un planeta, ara batejat Vòlvia, totalment desert i en el qual encara queden rastres d’una civilització de tipus humanoide altament evolucionada.

Els nostres científics hi han trobat fragments de màquines que podrien correspondre perfectament als platets voladors o avions esmentats en el mecanoscrit; i, més important i decisiu, hi han recollit unes plaques d’un metall pràcticament indestructible idèntiques a les que trobem en el nostre text.

Igualment important és l’existència, a Vòlvia, d’extensos arxius conservats en
fulls del mateix metall, escrits segons un diguem-ne alfabet que només coneixia
diverses formes de ratlles i de punts. Tot això és del domini públic.
En canvi, no ho és que els primers resultats, encara parcials i subjectes a
revisió, del treball de desxiframent a què es lliuren els nostres homes de
ciència sembla que assenyalin, entre altres coses, dos punts que ens
interessen particularment en relació al mecanoscrit: una malura epidèmica
d’origen desconegut, que els metges de Vòlvia no podien controlar, s’anava
estenent uns 8.000 anys enrera pel planeta i amenaçava d’exterminar tots
els seus habitants, els quals, i aquest és el segon punt a remarcar, van emprendre
una exploració ultragalàctica amb vistes a localitzar un altre planeta que reunís
unes condicions ambientals semblants al d’ells per tal d’emigrar-hi i, si podien,
salvar la raça. I sempre segons aquesta interpretació, que no és definitiva, ho
repetim, en van trobar tres; un d’ells, no hi ha dubte, era la Terra. Però aquests
planetes, si més no el nostre, eren habitats i els calia, doncs, netejar-los
abans d’instal·lar-s’hi.
El procediment, que confirma les dades del nostre text, ens és prou
familiar des del conflicte bèl·lic de TT/6028-30, quan per primera vegada
un dels contendents descobrí i utilitzà el sistema Grac/D, des d’aleshores
prohibit, gràcies al qual anihilà simultàniament dues ciutats, Romana i
Nuclis. És clar que els habitants de Vòlvia el posseïen ja uns quants milers
d’anys abans, si bé no el devien tenir tan perfeccionat, atès que les vibracions
microstructurals que utilitzaren no eren prou potents per destruir els edificis de
soca-rel; ho eren, en canvi, per provocar el conegut col·lapse cardíac que, a
Romana i a Nuclis, no va deixar ni una persona en vida. D’altra banda, és sabut
que aquestes vibracions únicament poden propagar-se en un medi d’una
densitat més o menys homogènia i, per tant, que no poden comunicar-se, per
exemple, de l’aire a l’aigua.
Els volvians, hem dit, volien instal·lar-se a la Terra. Però no s’hi van
instal·lar. Per què? Ara entrem en el terreny de les conjectures. Una de dues:
o bé l’epidèmia progressà més de pressa que no havien previst, o bé van preferir,
fet i debatut, d’emigrar a un altre dels planetes que tenien en perspectiva. Si és
això darrer, un dia ho sabrem; és inevitable que, més tard o més d’hora,
els nostres galaxonautes els trobin.
Totes aquestes dades, ignorades, naturalment, quan l’erudit i el marxant
d’antiguitats es discutien, tendeixen a donar al Mecanoscrit del segon origen
la projecció històrica que, amb una intuïció tan encertada, pretenia Olguen
Dalmasas. Ben cert, mai no s’han trobat ni els suposats quaderns originals ni
l’arma mortífera arrabassada a una criatura aliena a la Terra, però això no
ens pot estranyar; no és un argument contra l’autenticitat del mecanoscrit.
Com tampoc no és una prova a favor que actualment perduri, encara, el cognom
de Clarés.
L’obra, doncs, probablement va ésser escrita per un dels pocs sobrevivents de l’atac dels habitants de Vòlvia, per aquesta Alba que, amb el seu company, va pensar de seguida a
salvar els arxius del saber humà, els llibres, i a assegurar la continuïtat de la
nostra espècie. És hora, ens sembla, de preguntar-se seriosament si l’Alba no és
la mare de la humanitat actual. Nosaltres ens inclinem per l’afirmativa. Calia que
fos algú d’aquest tremp.
L’editor

asl1516.weebly.com

L’Alba, aquella noia verge i bruna, quaranta anys després

Societat Catalana de Ciència Ficció. 40 Anys-Mecanoscrit.

En ocasió del 40è aniversari de la publicació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (novembre 1974), Núvol i la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia han acollit la proposta d’aplegar 40 autors que escrivissin 40 textos de 40 paraules situats dins el context del Mecanoscrit. Durant aquesta darrera setmana de novembre Núvol vol compartir la commemoració virtual amb els lectors.

Vet aquí un spoiler!

Mercè Masnou

Final incert… L’Alba es troba, sola, amb un Mar menut a les mans que pot ajudar-la a refer la Humanitat sencera. Alliçonada després de llegir tants llibres arreplegats, sembla que el podrà fer pujar ben dret, però mai se sap…

La decisió de l’Alba

Eloi Puig

Claror. L’albada. Un dia més, sols. Dubto si obrir els ulls o mantenir-los tancats, esperant que només sigui un somni, decidint si cal tornar a començar. Per què? Per seguir caminant? Per continuar buscant? Però els obro, resignada. Pel Dídac.

Segon delicte d’amor

Xavier Vernetta

La mare, l’Alba, està estranya. Ahir vam anar al llac. Mentre jugàvem, se’m va inflar el penis i em vaig espantar. Deia que no era res, però estava capficada. Aquesta nit ha volgut dormir sola i no entenc per què.

Mecanostweet altra vegada

Pep Homar

D’ençà d’allò dels platets voladors, l’Alba i els seus vivien a prop de l’aigua. Quaranta anys després, aquell matí tot es tornà a repetir.

Uns segons de capbussada a la piscina i l’Albà anà fins al mòbil:

@alba54: esteu bé?

Tercera generació, per ara

1. Munné-Jordà

I l’Alba, una dona de quaranta anys que tornava a estar prenys, va mirar tendrament el seu fill i espòs, en Mar, un home de vint-i-dos anys, que acaronava amb dolcesa la més gran de llurs vuit fills, la Font.

L’àvia del tercer origen

Jordi Tomàs

L’Alba, una dona àvia i bruna, mirà amunt. El forat de la capa d’ozó era immens. El sol i aquell aire irrespirable havien matat en Mar però no la humanitat: un nou origen era a les seves mans, i plorava.

Tercer origen?

Margarida Aritzeta

Una llum encegadora seguida d’un tro esclaten mentre en Mar es capbussava al gorg on li acaba de caure la filla petita. Estreny fort una càpsula impermeable on guarda amorosament el Mecanoscrit del segon origen. Tem la sortida, la desolació.

Quadern del comiat i la diàspora

Montserrat Galícia

(67) Mar va cavar la fossa. Fills, néts i besnéts havien d’arribar de les muntanyes, dels camps, de les illes. No podia esperar, havia d’enterrar l’Alba, la mare del món, la seva. Després s’assegué a menjar figues de coll de dama.

https://www.nuvol.com/noticies/al-ba-i-els-40-pedrolos-2

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.