som el petit engranatge d’un rellotge molt gran.

Ahir dijous ho comentava amb l’Anna. Li deia que aquest any no he fet vacances com a voluntari, i encara hauré de córrer per posar-me al dia amb el blog. Ho deia seriosament, però content que hagués passat d’aquesta manera, i l’Anna també ho estava perquè li feia goig el que jo em sentís així. Passen els mesos, i amb els mesos passen novel·les que llegim, expliquem i comentem tot el temps que faci falta.

I abans d’això amb l’Ana seleccionem la lectura que creiem us pot agradar. Són moltes històries que triem, fins hi tot ho fem pensant en vosaltres un per un, i al final penso sense cap pretensió que ho aconseguim una mica, gràcies a vosaltres que ho feu saber, a la vostra monitora, a nosaltres o a l’escriptora quan va vindre. Un dia deia en el blog que entre tots són com els castellers. Una pinya, i d’això l’Ana en sap molt.

Li deia a una companya vostre, un matí, que som el petit engranatge d’un rellotge molt gran. Un rellotge d’il·lusions, d’enamorats com ella, també com el “Romeu i la Julieta”, els poemes de la Juani, i els de la Laia quan era petita, de l’emoció de “Moby Dick”, del Manuel de Pedrolo. De la Teresa de “Les mateixes estrelles” que fuig amb la seva filla Miranda de les bombes i la bogeria d’una guerra cruel, I de les persones de Barcelona en “El temps de les cireres”. Demà vindran els joves, i per ells serà l’últim dia de l’estiu aquí la biblioteca. Ep!, hem d’anar a esmorzar, i després la Tina segur que ens sorprendrà amb alguna cosa bonica, seguríssim! I alhora em recorda l’Ana que el dilluns ja venen les persones grans, que ells sí que han acabat les vacances. Que de pressa passen les coses bones, oi?, les coses que valen la pena que passin són molt ràpides. Veus, moltes coses que en aquell moment són fonamentals com “La volta al món en 80 dies” desapareixen en qüestió de setmanes, de dies. Ho guardem al calaix màgic dels records i tornem a començar.

Ja he posat en el blog totes les coses que em vau demanar per aquest estiu, que van ser moltes!

Voldria dir-vos un cop més que agraeixo molt la feina que fan unes persones que vosaltres no coneixeu (una si), però hi són, no fallen. Estan sempre darrere nostre, i també hem de pensar amb elles, com elles pensen amb vosaltres. Com si fos un teatre, demà divendres quan se’n vagin les noies i els nois, baixarem el teló per pujar-lo el dilluns.

Moltes gràcies!