Les faules d'Isop. “Les alforges”

Hola a tothom!

Les últimes faules que llegíeu del llibre eren maques i tenien més riquesa de vocabulari, però no hi havia manera que s’entenguessin. Llavors us vaig preparar durant la setmana uns quants contes que vaig trobar aquí i allà.

I entre els contes escollits en vam agafar un parell per passar la tarda. El primer el vaig explicar amb tot de metàfores. El vau llegir i després, com sempre, el vam comentar. Deia així:

“LA MOTXILLA”  o  “LES ALFORGES”

«Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia tots els animals de la terra. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets. Cap animal es va trobar res a millorar, però un a un criticaven els altres.

—Què hi dius tu, mona?
—Em parleu a mi? —respongué la mona—. Jo, defectes? M’he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’os, l’heu vist? No té cintura!

—Que parli l’os —demanà Júpiter.
—Aquí estic —digué l’os—, amb aquest cos tan perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.

—Que es presenti l’elefant…
—Francament, senyor —va dir l’elefant— no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà teniu l’estruç, amb les seves orelletes ridícules…

—Que passi l’estruç.
—Per mi no us molesteu —digué l’au— Soc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll…

Júpiter va fer passar la girafa, qui, al seu torn, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.
—Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel; no com la tortuga, que només veu els rocs.

La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.
—La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que ha de viure a la intempèrie…

—Que passi la serp —digué Júpiter una mica cansat.
Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:
—Per sort tinc la pell llisa; no com el gripau, que la té plena de berrugues.

—Prou! —exclamà Júpiter—. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àliga.
—Precisament —digué el talp— volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista; però el seu clatell pelat, oi que és horrible?

—Això ja passa de mida! —va dir Júpiter, donant per acabada la reunió — Tots ens creiem perfectes i pensem que els que han de canviar són els altres.»

Sol passar…
Només tenim ulls pels defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.

Amics meus, això és una faula de Jean de la Fontaine i és antiga; però explicada com ho hem fet, s’entén, oi que sí?

De seguida vam fer una mena de pluja d’idees de quines cosetes de tots nosaltres voldríem arreglar, millorar, canviar…

Al principi no sortíem del fet tan clàssic del «Jo vull». Res, això no val. Ha de sortir de l’interior.

—Els homes i dones no expliquen mai res de tot això —vau dir.
—Ja és hora d’anar-nos-en; què, ho deixem pel setembre?

Però finalment, un va dir:
—A mi m’agradaria perdre la ràbia de quan m’enfado, perquè després em sap greu i ploro.

Per aquesta resposta —dita mentre sortíem— va haver-hi sorpresa, mirades i silenci. Molta sorpresa i mirades entre tots.

—Jo també ho voldria —li vaig dir, per animar els que ja eren fora al carrer—. Hi ha gent que fan coses molt injustes i em fan molta ràbia i qui està trist després soc jo. Algú té algun problema com aquest? Bé, penso que aquesta faula fa reflexionar sobre els actes i comportaments. Què us ha semblat?

El silenci es va acabar del tot quan vam sentir la Tina preguntant si ja hi érem tots.

Que tingueu un bon viatge i una bona setmana.

 Fins dilluns!