El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules”, que s’ha traduït a vint llengües. La Biblioteca Pere Casaldàligas’ha volgut sumar a la celebració amb una activitat senzilla, però plena d’amor. Així doncs, ha organitzat aquesta celebració amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS. També hem comptat amb la Coral del Casal, dirigida per mossèn Joan Bajona, que ens ha regalat unes boniques cançons, i d’en Ramon Carreté i la poetessa cardonina Hermentera Fàbrega,
Els avis també han llegit poemes que estaven fets per ells. Preciosos! Vosaltres també heu col·laborat en aquesta celebració llegint una poesia d’un llibre. Una poesia que vosaltres mateixos heu triat.
Us volem donar les gràcies, i felicitar-vos perquè, a més, ha estat molt ben recitat. I als que no heu pogut venir també us donem les gràcies, i posarem el poema que havíeu de recitar aquí al blog. Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable, que hem finalitzat compartint uns sucs i unes galetes amb tots els presents.
Són bons moments amb bones persones, és allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem sempre amb tot l’amor.
Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.
La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima
dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera
que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.
RAMON CARRETÉ
En Ramon Carreté ens va recitar uns poemes del bisbe Pere Casaldàliga
Castell de Balsareny
Castell del meu record, bressol i via
de més alts horitzons.
Roca pairal dels meus neguits… Un dia
em tornaràs la cendra i els petons?
Castell de Balsareny,
vora del riu atrafegat
i a mig camí del mar i la frontera!
Arrel de pedra del meu seny,
ermita del delit ja consagrat,
heràldica de lluita i de quimera!
Casal de l’esperit, fogall de casa,
muntanya dels meus ulls i dels meus peus,
merlets tallats per l’ala i per l’espasa,
merlets, muntanya i horitzons tan meus.
Oh, si pogués refer-te jo tothora,
construint-me en castell de pedra i vol;
terreny i alçat alhora,
paraula i vida al sol,
home dels homes i, de Déu, fidel;
ala i rocam en feina redemptora;
fita pels caminants, resposta al cel.
Santa Maria da Madruga
Para o Major Euro, / que me tachou de “cultura religiosa
deficiente” / porque surpreendeu numa carta minha, / roubada
pela Censura, / a invocação de “Santa Maria da Madrugada”
Santa Maria da Madrugada,
a Santa nunca invocada
pelo noturno Major.
Santa Maria
de qualquer hora do dia,
para uma Fé com poesia
e com humor.
Santa Maria da Libertação,
suspeita de subversão.
Santa Maria da Madrugada
e da Media-noite também.
(Santa Maria das Forças Armadas
que entre todos desarmaremos. Amén!)
Canción de la hoz y el haz
Cogiendo el arroz de los posseiros de Santa Terezinha,
perseguidos por el Gobierno y por el Latifundio.
Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor, “martillo
y hoz?
Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.
Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.
Incito a la subversión
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero.
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas…
Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos paz que ira.
Tengo más amor que paz.
Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
¡una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
—bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza—
tan encurvada y tenaz!
IVAN
En la vida —a prop teu o a l’altre cap de món— moltes vegades passen coses que et tallen la respiració i et deixen sense paraules. La crisi humanitària dels fugitius de les guerres d’Orient Mitjà és una d’aquestes ocasions. Fa dies que aquesta tragèdia em fa perdre la son, i cada fotografia de la premsa, cada imatge de la televisió, cada notícia que sent per la ràdio, em fa sentir més malament, perquè no tinc paraules per expressar el que sento.
Gràcies a tots i totes els qui t’han escoltat. Davant el dolor, poder-lo explicar (com has fet tu), posar-hi les paraules que ens diuen la veritat, és la primera passa per trencar la impotència i convertir el sofriment en acció i energies de canvi.
No tinc res més a dir. No sé dir res més. Parla’ns, Joana Raspall!
Podries
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.
El llibre com tu volies no el puc posar aquí, però et deixo el vídeo
CLARA
Dibuixem el Bon profit de
Miquel Martí i Pol
Patates fregides
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar
més exigent.
Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Miquel Martí i Pol
Patates fregides
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar
més exigent.
Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Poema extret del llibre
Bon profit
de Miquel Martí i Pol
Bon profit
de Miquel Martí i Pol
Dibuixem el Bon profit de
Miquel Martí i Pol
Ous ferrats
Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.
I un cop cuits, ben presentats,
els ous ferrats,
se’ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats.
Miquel Martí i Pol
Ous ferrats
Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.
I un cop cuits, ben presentats,
els ous ferrats,
se’ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats.
Poema extret del llibre
Bon profit
de Miquel Martí i Pol
Bon profit
de Miquel Martí i Pol
Dibuixem el Bon profit de
Miquel Martí i Pol
Croquetes
Se’ns esmolen les dentetes
quan la mare fa croquetes.
Ben rosses i cruixidores,
no te’n menges, en devores.
En qualsevol ocasió,
si hi ha croquetes, millor.
Miquel Martí i Pol
Croquetes
Se’ns esmolen les dentetes
quan la mare fa croquetes.
Ben rosses i cruixidores,
no te’n menges, en devores.
En qualsevol ocasió,
si hi ha croquetes, millor.
MERCÈ
Versos que el viento arrastra
Karmelo C. Iribarren
Cristina Müller
Las estaciones
Las estaciones
sirven
para tres cosas importantes:
sirven
para tres cosas importantes:
para que lleguen los trenes,
para que se vuelvan a ir,
y para que lloren los enamorados
Las bicis quietas
Estas bicicletas
aparcadas
en la calle
en línea
una al lado de la otra
parecen vendedoras de kilómetros
que nadie compra.
Bolsa de Plástico
Mírala
ahí
en mitad de la calle
sola
quieta
temerosa
de que aparezca el barrendero
soñando
con un poco de viento
para sentirse
nube
ÒSCAREns diu l’Òscar que ja ve la primavera i tot el paisatge ressalta al nostre voltant, com si sorgís de nou. Estrenem doncs paisatge… com?
Agafem llapis i paper i dibuixem-lo. Sembla difícil? No, seguim les instruccions del poema de Gloria Fuertes i segur que ens surt una autèntica meravella!
Cómo se dibuja un paisaje
Un paisaje que tenga de todo,se dibuja de este modo:Unas montañas,un pino,arriba el sol,abajo un camino,una vaca,un campesino,unas flores,un molino,la gallina y un conejo,y cerca un lago como un espejo.Ahora tú pon los colores;la montaña de marrón,el astro sol amarillo,colorado el campesino,el pino verde,el lago azul-porque es espejo del cielo como tú-,la vaca de color vaca,de color gris el conejo,las flores…como tú quieras las flores,de tu caja de pinturas.¡Usa todos los colores!
ROSA
Soneto amoroso definiendo el amor. Francisco de Quevedo
Es hielo abrasador, es fuego helado,
es herida que duele y no se siente,
es un soñado bien, un mal presente,
es un breve descanso muy cansado.
Es un descuido que nos da cuidado,
un cobarde, con nombre de valiente,
un andar solitario entre la gente,
un amar solamente ser amado.Es una libertad encarcelada,
que dura hasta el postrero parasismo;
enfermedad que crece si es curada.Este es el niño Amor, éste es su abismo.
¡Mirad cuál amistad tendrá con nada
el que en todo es contrario a sí mismo!
PAULÍ
Els humans som capaços tant del millor com el pitjor. Els esdeveniments que ens envolten i les situacions que la vida ens planteja fan que surti, per bé o per malament, tota la diversitat que és la humanitat.
Miquel Desclot
Nens estrangers
Nen pigmeu, nen esquimal,
nen de l’Índia o del Nepal,
nen xinès o nen dallò,
no voldríeu ser com jo?
nen de l’Índia o del Nepal,
nen xinès o nen dallò,
no voldríeu ser com jo?
Conviviu amb els lleons,
les balenes o els bisons,
i mengeu ous de nyandú
i us feu cases de bambú.
les balenes o els bisons,
i mengeu ous de nyandú
i us feu cases de bambú.
Aquest viure és de pistó,
però el meu és molt millor;
i sovint us dol, ja ho sé,
no ser nats a l’estranger.
però el meu és molt millor;
i sovint us dol, ja ho sé,
no ser nats a l’estranger.
Mengeu cuina salvatgina,
i jo carn de la més fina;
heu de viure a fil d’espasa,
i jo visc tranquil a casa.
i jo carn de la més fina;
heu de viure a fil d’espasa,
i jo visc tranquil a casa.
Nen pigmeu, nen esquimal,
nen de l’Índia o del Nepal,
nen xinès o nen dallò,
no voldríeu ser com jo?
nen de l’Índia o del Nepal,
nen xinès o nen dallò,
no voldríeu ser com jo?
Sobre un tema de Robert Louis Stevenson
Rosa Fabregat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada