"Els bells camins es multipliquen allà, on s'acaba la carretera".

   

Abans de res us vull preguntar com esteu? Per part nostra, dir-vos que us trobem a faltar molt, no tan sols als que veníeu últimament sinó a totes i tots els que ens coneixem des de fa anys, des del principi.

Sabeu que ja fa quasi quatre mesos que ningú es podria haver imaginat que hi hauria un daltabaix així?

De sobte ha passat una cosa que ens ha fet veure que no tot és permanència. Això ens fa reflexionar, oi que sí?

Moltes vegades estem pensant que el que tenim durarà sempre, però, de sobte, passa una cosa que ho canvia absolutament tot. I això és una cosa que normalment no tenim present.

Jo crec que la crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que pot venir un virus i ens ho pot descontrolar tot, i que tots, absolutament tots, som vulnerables.
Per tant, hem d'aprofitar les coses bones que tinguem, perquè en un moment determinat tot això se'n pot anar.

 

Us voldria preguntar si creieu que canviarem molt com a societat després de la pandèmia.

Seria desitjable. Jo crec que dependrà de com hagi viscut cadascú la pandèmia. La gent que ho ha viscut enfadada, probablement no canviarà, perquè voldrà tornar a la seva vida d'abans. La gent que en lloc d'anar cap a fora ha anat cap a dins, segur que ha reflexionat.

També vull dir-vos que som persones amb il·lusions i plenes de vida que en un futur no gaire llunyà ens tornarem a abraçar i estimar com sempre ho hem fet.

 

Per sort, tot aquest temps sense veure'ns passarà a millor vida, i sens dubte, aquesta maleïda covid-19, que causa tant de dolor angoixa, també passarà, i tornarà la vida i la petita felicitat de cadascun. No em queda cap dubte que només el poble salva el poble. Aprenem de la mateixa experiència, de la mateixa pràctica.
La nostra salut depèn del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans molt lluny d'aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual.

 

I ara, si us plau tanquem els ulls i diguem ben fort: Oi que avui és dilluns i són dos quarts de quatre?, per tant, anem a fer veure que ens vam trobar fa una setmana aquí mateix, a la biblioteca, i que avui hi tornem!
Ja recordeu que havien de llegir i explicar? Clar que si, fantàstic! Aquelles llegendes i faules del món que tant us agraden!

 

I recordeu que de totes les mostres d'afecte, una abraçada és la que més trobo a faltar. Potser perquè és la més global: serveix per a familiars, amors, amics i fins i tot nous coneguts. Les abraçades no discriminen ningú.

 

Ara les estem fent de manera virtual, com podem, amb més o menys dedicació, i quan algú amb les seves paraules t'arriba al cor el primer que fas és retornar el reconeixement amb les emoticones que més s'aproximen al que volem, i ja és trist, com un os fent una suposada abraçada o una cara groga amb un cor.

 

Les mostres de suport i amor virtuals també les fem quan creiem que algú està patint i no té cap consol possible perquè o està sol o perquè té por d'estar-hi. La soledat és, segurament, una de les pitjors coses que algú pot sentir i més durant una quarantena. Estar sola a casa és dur sobretot quan un té pànic de patir la malaltia, que sembla que continua avançant.

Una abraçada té una simbologia i una càrrega global i que s'entén a tot el món. És internacional. No necessita el llenguatge oral, només el dels sentiments. Els mateixos que compartim amb tota la humanitat, com a éssers humans que som.
En aquests dies de confinament sento més que mai la necessitat de sortir a caminar. Sortim a caminar, aprofitem la nova oportunitat.

Hi ha una frase de J V. Foix que ens ho diu: "Els bells camins es multipliquen allà, on s'acaba la carretera".

Aquest món virtual, malaltís i egoista, l'hem de canviar entre tots per fer-lo més solidari i generós.
Un record etern pels que ens han deixat degut aquest maleït virus Covid-19, per viure per sempre més en el record de tots.

 

La vall del riu vermell (Popular)

 

Trobarem a faltar el teu somriure;
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall, on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front dur la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
es vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.

 

https://www.youtube.com/watch?v=iMQrQu85E-4

Una de ben forta, amics!