Els dos lloros savis
Vet aquí que una vegada hi havia un home al qual li agradaven
molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i
per aquesta raó, va pensar a criar una parella de lloros per ensenyar-los tots
els coneixements dels humans i així, ells se sentirien uns més entre els
humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i
des del primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.
L'home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia... i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels poemes.
Però, l'home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d'acord sobre quin d'ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.
—Són uns lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.
Els lloros varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l'arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d'elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.
—Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us conec, no us havia vist mai per aquí...
—És la primera vegada que sortim de la nostra
gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist
fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la
gàbia.
—Oh, vaja. Doncs me n'alegro per vosaltres... —va
dir llavors el lloro silvestre.
—No crec que tinguem problemes —va continuar
l'altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.
I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d'alguna operació de matemàtiques...
I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava
amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll, que un gat
enorme els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc
de l'arbre.
—Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?
—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros
savis—. Sí, és clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l'aire sota
l'ala exerceix una pressió menor que...
—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em
refereixo al raonament de la fórmula exacte per poder volar. Em refereixo si
sabeu volar de veritat.
—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un
dels lloros savis.
—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre
aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es
va oblidar d'ensenyar-vos el més important. Bona sort!
I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.
Moralina:
No és més savi el que més
coneixements té, sinó el que sap adaptar-se i sobreposar-se als canvis
i les dificultats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada