L' Andreu. una infància marcada.

 

 Estimades amigues i amics.  

Des de fa  molt de temps que no ens  podíem  retrobar de nou  d’una manera o un altre.  Per sort, i gràcies a tots vosaltres avui  ha sigut possible, i sé prou bé que no ha estat gens senzill d’aconseguir-ho, més que res perquè  jo no em vaig trobar bé i es va haver d’ajornar fins al dia d’avui. 

Us haig de dir  que  estic molt feliç per haver rebut aquest regal  que m’heu fet, i que amb el vostre nom me’l va donar la nostra estimada Ana,  la directora  i bona amiga  de  la Biblioteca, on tantes coses hem viscut tots junts, tantes vides, com diu ella. 

A la vida tots de tant en tant ensopeguem amb miracles. Són aquelles persones que es creuen en el nostre camí i ens ajuden en els moments més foscos i més difícils.

Per això un cop més us vull donar les gràcies. Des de  tots vosaltres, grans i joves, fins a les vostres  monitores, 

 EL PARANY

Tant se val, tanca els ulls, si cal, i deixa't dur

fins al cor del parany que entre ingenu i subtil
t’ha preparat algú que coneixes prou bé;
juga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.”

Martí i Pol, Miquel

Us recordaré sempre

I ara si us sembla bé podem explicar com ens va anar amb la videoconferència que vam fer amb tot d’èxit. Per començar recordaré una frase de Bob Marley que diu així:

                                  «No saps com n’ets, de fort, fins que ser fort és l’única opció»

Ja havíem llegit la història de l’Andreu, un nen maltractat pel seu pare en la seva infantesa. I que junt amb la seva mare, aconsegueix deixar enrere aquella vida, però… Com l’afectarà al llarg del temps aquesta violència viscuda?. 

L'Andreu va explicar en primera persona que hi ha nens i nenes que tenim una infantesa trista. De vegades n’hi ha que trobem persones que ens ajuden i acabem sent feliços.

 Llegint aquest llibre hi trobareu els fets més importants que van marcar la meva infantesa i joventut, partint sempre dels meus records, i del que m’han contat la mare i els avis.

Al final, m’he decidit a escriure la meva vida. He vist que parlar i escriure sobre les coses que m’espantaven i em feien mal m’ha ajudat a treure’m el nus que tenia a l’estómac. Compartir les pors i les angoixes amb els altres, m’ha alliberat

 

 Ens vau explicar qui era l'Andreu. On va néixer  i com era el seu poble, era en un poble petit dels Pirineus. Un lloc preciós, envoltat de muntanyes, arbres alts i prats verds on pasturaven vaques i cavalls Les cases eren fetes de pedra, fusta i pissarra a les teulades. I amb un riu d’aigües netes i fredes. La tranquil·litat del poble només l’alterava la remor forta i contínua de les aigües del riu.

 

En aquest poble sempre hi fa un aire fresc.

Famílies d’arreu hi van a estiuejar. Fan excursions, es banyen al riu, fan sopars a la fresca i ballen a les places. Tots ells s’estimen el poble i tots els veïns.

 

La meva mare era una d’aquestes noies que hi anava a estiuejar. Era feliç, en aquest poble, amb els amics que hi trobava i amb el munt d’activitats que s’hi feien. 

 Jo, de petit, vaig viure amb un pare que ens maltractava. De més gran, amb l’ajuda de la família i de professionals, he anat paint les emocions que aquesta situació tan dolorosa em va provocar.

El meu pare havia nascut en aquest poble. Vivia a la vella casa familiar amb l’avi, el pare i una germana. La mare havia mort quan era un infant. 

 

De petit, tenia poc temps per jugar. Sempre havia d’ajudar amb les vaques i els cavalls perquè el seu pare no tenia massa salut i l’avi era molt gran. 

 

El meu pare, als 16 anys, ja era l’home fort de la casa. En acabar l’educació general bàsica, als 14 anys, la seva família va decidir que no continués estudiant. Ell, que treia bones notes i a qui li agradava tant aprendre! 

Aquest fet el va entristir molt i sembla que el va tornar més sorrut1 i solitari. 

 

Al meu pare no li agradaven els joves que anaven a estiuejar al poble. Ells estudiaven, anaven ben vestits i feien olor de colònia. Ell feia olor de bestiar i se sentia inferior a ells. 

 

Els estiuejants moltes vegades el convidaven: —Pep, vols venir amb la bici? Ens ensenyaràs el camí de... —No, no puc. 

 

Ell sempre els contestava amb negatives, sorrut i mirant a terra. Només aixecava la vista per mirar de reüll la mare, però de seguida tornava la mirada a les pedres del carrer.

Ens vau explicar amb tot luxe de detalls la vida i els records de l’Andreu i la seva mare, que van patir maltractaments a mans del seu pare, a causa de la seva addicció a l'alcohol. Al llarg de les pàgines comprovem com resolen el conflicte amb l'ajuda del seu entorn i dels professionals i com, malgrat les seqüeles, aconsegueixen alliberar-se de les pors i portar, a la fi, una vida digna.

 

Vam passar una bona tarda. Ja podem començar a pensar en la següent. Un estimo molt

Records a tothom.