El temps de les cireres. 2

Presentació

“El temps de les cireres” de Montserrat Roig

Versió de Núria Martí Constans

L’any passat, el 2016, es va presentar una versió d’aquesta novel·la en format lectura fàcil, promoguda entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Lectura Fàcil. L’adaptació es va fer coincidint amb el 25è aniversari de la mort de l’escriptora i periodista Montserrat Roig.

L’Anna, la nostra bibliotecària, ja ens va explicar molt bé aquest fet, i és per aquest motiu que ara el comencem a llegir. Serà doncs el nostre petit homenatge a Montserrat Roig.

Per altra banda, us diré que estic molt content per haver-me deixat triar “El temps de les cireres”, perquè m’hi sento una mica representat. No pels personatges, però sí en l’aspecte de l’època que vam viure. La Roig —així li dèiem—, la recordo, i quan hi penso sembla que sigui la primera vegada que la veig, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat.

Amb unes mitges espesses, liles o vermelles o negres, i unes magnífiques cames que amb una minifaldilla mostraven tota la seva esplendidesa. Així i amb un jersei cenyit, “la Roig” arengava els estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB (El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), el sindicat perseguit, i la Roig n’era una capdavantera, una “Pasionaria” exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, perquè la dictadura de Franco encara ens donaria deu anys de “guerra”, i el dictador acabaria morint-se al llit.

Potser perquè ella era una persona d’una enorme vàlua social, política, professional, d’intel·ligència pràctica i compromesa, sabia que perdíem una persona important, molt important per a Catalunya, per a les dones, pel truc a la porta del pensament que oferia en cadascun dels seus articles. A mi, personalment, em queda el record de la seva valentia, el seu pensament profundament lluitador, crític i de dona d’esquerres compromesa amb el país i amb la seva gent. I amb el feminisme sobretot.

El perfil biogràfic ja el teniu al llibre. I dels llibres que va escriure, ja en parlaran d’altres persones que en sàpiguen.

La Montserrat Roig som molts que la duem al cor i la veiem com aquella a qui voldríem assemblar-nos, ni que fos una mica. Ella es va plantar quan calia. Potser per l’edat, em va colpir molt la seva mort.

“El temps de les cireres” és una crònica de la burgesia barcelonina a l’època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel·la és una referència a la cançó francesa “Le temps des cerises”.

És una cançó de 1866. “Le temps des cerises” és una antiga cançó d’amor que es va convertir en un himne de la Comuna de París (1871). El temps de les cireres és una al·legoria de l’etern renéixer de la vida i, per tant, de les idees i de l’esperança.

La Natàlia, la protagonista de la novel·la, és una “dona de gairebé quaranta anys” que torna a Barcelona, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres”, quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich”, i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà (“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies —És que tu ja ets d’una altra època”); però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència.

Són molts anys i nosaltres ens fem vells. No ha canviat res. “Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al qual ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit d’escenes retrospectives que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvelarà fins ben avançada—; mentre ella només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974— del nostre segle XX.

Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat, una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda de soca-rel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva.

Desitjo que us agradi!