El temps de les cireres. 6

Trobo que llegir des de la plana 69 fins a la 76, on parla del Gonçal, ens va emocionar a tots, i a més ens va venir bé per comentar amb seriositat moltes coses importants. Un amor platònic d’una noia, però que es trenca igual que es va trencar d’un cop de martell la boca d’un amoret.L’homosexualitat amagada. Haver de dir: “M’ha vingut això”. I tantes coses…I tantes paraules…

“M’ha vingut això”. A l’època no es deia la paraula “menstruació” en públic, i es feia servir la paraula “això” per referir-s’hi.

A l’Espanya del franquisme, difícilment les persones podien pronunciar amb naturalitat mots com “menstruació”. Se sentien idees, per a mi estranyes, com que una dona amb menstruació no es podia rentar, ni jugar, ni fer moltes coses més… N’hi havia moltes més, però no penso dir-les, eren insultants. Actualment és veritat que això ha canviat, però fins i tot als anuncis publicitaris de productes d’higiene femenina —en podríem parlar molt—, ho fan pèssimament. És vergonyós, creieu-me!

Crec que tant l’Anna (la “vostra” Anna, com em vau dir) com jo, ens pensem que ho hem exposat bastant bé. La prova és que vosaltres ho heu anat seguint i comentant perfectament. Com sempre! Sou els millors!

Igual que sobre l’homosexualitat. Hem comentat entre tots que en aquells temps (de fet, no fa gaire) molts homes es casaven amb una dona (n’estem llegint un cas) perquè ningú s’assabentés que ho era. I diu l’Anna que també pensem en els milers de nois joves que eren castigats com si fos un pecat. Ara en diuen “sortir de l’armari”. L’Enric explica molt bé on encara ara als homosexuals els maten només pel fet de ser-ho.

…La Patrícia va anar al jardí […]

—Quin final més verídic!