El temps de les cireres. 9

                                                                           Guernica

[…] Però va venir la guerra civil, aquella guerra que ho va canviar tot.

[…] La Judit, espantada, es va tancar a casa […].

[…] Era d’origen jueu, es va convertir al catolicisme, i anava a missa…

La Judit s’enyorava de la Kati i va decidir que volia fetitxes […]  i va omplir la casa d’amorets de porcellana […]

                                                L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

[…] Van caminar pels carrers estrets, molls i foscos a prop de l’església de Santa Maria del Mar.

[…]”Aquest barri no ha canviat” va pensar la Natàlia.

[…] Van arribar a uns antics magatzems de teixit i hi van entrar. A dins, hi havia una sala tota plena […].

                                                                               El barri Gòtic

Al final de la novel·la, en Màrius i la Natàlia passegen per Barcelona i aprenen a estimar-la perquè han entès «que la ciutat la portem a dintre». En la seva preocupació per escriure, Montserrat Roig reflexiona sobre la ciutat que duu —com diu— a dintre. Roig relaciona la ciutat amb un espai que, en evocar-lo, resulta dolorós, però que cal recordar i traduir en paraules. En aquesta novel·la ens fa, doncs, una crònica del seu temps. L’anàlisi realista que fa l’acosta als mestres Honoré de Balzac i Narcís Oller, cronista característic del segle XIX català.

El llimoner del jardí de la tia Patrícia ha desaparegut; però, tanmateix, la seva olor —l’aroma de la tardor— és l’aroma de la ciutat de Barcelona. El llimoner, aquest objecte simbòlic, serveix a Montserrat Roig per evocar, igual que al poeta Gabriel Ferrater, els drames de la postguerra. En el llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” ens diu que, quan escrivia “El temps de les cireres” «volia que la senyora Patrícia Miralpeix passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que “el detall” del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta».